Element vertebrador de qualsevol conjunt monàstic, eix al voltant del qual es distribueixen les diferents dependències.

A Sant Jeroni de Cotalba trobem quatre galeries de dues plantes superposades, la part inferior és coetània als inicis del monestir segles XIV i XV, mentre que les galeries superiors es fan en diferents etapes entre els segles XV i XVIII.

Als claustres inferior i superior es desenvolupen set voltes de creueria, a cadascuna de les galeries, més una per cada angle.

Al claustre inferior trobem la particularitat que tant els nervis de les voltes com els arcs apuntats estan realitzats amb maó i morter de calç, a la manera mudèjar, combinant-se el color propi del maó amb el blanc creant un joc de bicromia que dóna un caràcter singular. Les arrencades dels arcs i les claus estan realitzades en pedra. És un espai obert amb nervadures.

A l’angle sud-est sobresurt una singular escala helicoïdal d’estil gòtic flamíger i al costat d’ella s’observa un espai remarcat amb motllura, empremta de la situació d’una de les pintures de Les Estacions que va realitzar el Pare Borrás, les altres tres pintures es localitzarien a la resta d’angles del claustre.

Les quatre galeries formen un pati central anomenat, pati dels tarongers, on hi ha una cisterna amb 24 petites fontetes, manada construir per María Enríquez de Luna al segle XVI, que emmagatzemava l’aigua, i un pou que data de l’origen del monestir.

La decoració vegetal d’aquest pati consta de tarongers, una palmera datilera de 19 metres d’alçada i dues de menor dimensió, tot emmarcat per bardisses.

Situada a l’ala sud trobem l’església, respon a la tradició tardomedieval d’esglésies conventuals, de planta quadrangular, d’una sola nau i capelles entre contraforts ja preexistents, sense creuer i dins de la tipologia tradicional i característiques del gòtic valencià. Amb profund presbiteri i ampli cor als peus del temple.

Presenta dos accessos, el primer dóna a l’exterior, recaient a la plaça, amb una porta gòtica de sòbria execució a base de motllures i baquetons, seguint l’esquema típic d’estructura ogival motllurada. Sobre la porta apareix una peanya que suportava una imatge de Santa Maria, avui desapareguda. La segona d’accés al claustre.

La primitiva església del segle XIV era d’estil gòtic, amb cinc arcs diafragmàtics apuntats que la dividien en trams i la coberta dels quals era a dues aigües. Al segle XVIII es realitza una transformació a l’església segons el gust barroc, per a la qual cosa es va procedir a l’enderrocament de part dels arcs per créixer-los en altura i cobrir la nau mitjançant volta de canó amb llunets.

Al costat de l’Epístola hi havia la capella de la Mare de Déu de la Salut, construïda al segle XVIII, de la qual únicament es conserva la porta sobre la qual es desenvolupa l’anagrama de la verge.

Les capelles laterals van ser el lloc escollit per Ausias March com a túmul funerari de les seves dues esposes, Isabel Martorell i Joana Escorna.

A la capçalera destaca un ampli presbiteri rectangular en què obren dos accessos, un a cada costat, que donen pas a dues petites sales que flanquegen el Trasagrari. Aquest presenta planta quadrangular i és cobert per una cúpula amb llanterna, amb decoració barroca de motius vegetals. El paviment és de rajola valenciana del segle XVI.

Als peus de l’església se situa el cor, a la part baixa hi trobem dos trams, un dels quals està delimitat per dos arcs rebaixats. Entre aquests es desenvolupa una volta d’arestes flanquejada per dos arcs també rebaixats, que emmarquen els accessos a l’Església, els quals baixen en capitells amb l’escut del primer duc de Gandia, Alfons d’Aragó, decorats amb motius figuratius, vegetals i pastorils .

El cor alt de planta rectangular, està cobert per una volta estrellada amb llunets que estaven decorats amb pintures i veneres a les cantonades. També apareixien decorats els tondos que es distribueixen per la volta.

A l’ala est, a la part baixa hi trobem la sala capitular, de factura gòtica, és l’actual capella de la Mare de Déu de la Salut. Es tracta d’un element imprescindible en la vida monàstica, ja que s’hi reunien els monjos per llegir el capítol.

De planta quadrangular la coberta es realitza mitjançant volta de creueria seguint la mateixa traça que les arqueries del claustre baix, cosa que la situa a la primera època de construcció.

Cal destacar l’escala, visible també des del claustre que ocupa l’angle sud-oest de la sala i que desemboca al claustre alt. Es tracta d’una escala de cargol d’estil gòtic flamíger, construïda a les acaballes del segle XV o principis del segle XVI, realitzada amb fàbrica de guixeria on sobresurt la decoració vegetal, destacant també la rajola dels esglaons de ceràmica valenciana del segle XVI.

La seva funció com a capella s’inicia a finals del segle XIX per al culte de la família propietària, per a la qual cosa instal·len un altar i retaule neogòtic que acull una rèplica de la Mare de Déu de la Salut de l’església de Ròtova, i que segons notícies documentals va pertànyer al monestir.

Menció especial mereix el sepulcre gòtic dels Infants Don Juan i Doña Blanca d’Aragó, fills de Don Alfons El Vell. Construït pel mestre de Xàtiva Pere Andreu el 1380, abans que s’iniciés la construcció del monestir. Aquest sepulcre, adossat a dalt del mur nord d’aquesta sala, és un exemple magnífic d’art funerari del gòtic valencià que encara avui conserva restes de policromia.

Es troba situat a l’ala de ponent, amb forma rectangular i estructurat amb arcs paral·lels. Correspon a la primera època de l’edifici, estava realitzat amb arcs de maons a cara vista, guardant la similitud amb els claustres mudèjars.

Originalment estava cobert per una teulada amb caiguda a dues aigües. Les parets del refectori arriben a alguns punts 1,70 metres de gruix, cosa que ens fa pensar en un concepte inicial de fortalesa.

A inicis del segle XVIII, el refectori rep una sèrie de millores, s’enllosa amb maons, se substitueix l’aiguamanil per un de nou de pedra i es col·loquen unes vidrieres. Hi havia també set taules llargues de xiprer i un púlpit pel frare lector.

El 1773 el refectori serà reformat per uns monjos italians, aquestes van consistir a construir una falsa volta de canó, ocultant la volta inicial i els arcs bicroms gòtic-mudèjars de la primera època.

La família Trenor també realitzarà, després d’adquirir l’edifici després de la desamortització del 1835, una sèrie de millores en aquesta sala per convertir-la en un saló de cerimònies. Construiran una xemeneia al fons rematada amb el bust del Pare Etern i una escala imperial, el disseny de la qual s’inspira en el de l’escala aurea de la catedral de Burgos, per unir el refectori amb la sala d’armes de la planta superior.

A l’arrencada d’aquesta escala s’aprecien dos lleons, símbol de l’ordre Jerònima. De la mateixa manera, obriran el refectori a l’exterior per comunicar-ho amb el magnífic jardí d’estil romàntic francès que la família encarregarà al prestigiós arquitecte-paisatgista Nicolás Forestier.

El claustre superior, que data de principis del segle XVI, va ser construït a instàncies de la duquessa de Gandia, Maria Enríquez de Luna. El seu estil arquitectònic és el gòtic valencià tardà. L’obra s’atribueix a l’escola del conegut arquitecte valencià Pere Compte, autor de destacades obres com la Llotja de la Seda de València, catalogada com a patrimoni de la humanitat.

Al fons es pot observar la “Porta dels Lleons”, anomenada així per les escultures de dos lleons que estan ubicades a banda i banda portant l’escut nobiliari de la duquessa de Gandia, María Enríquez de Luna. La porta es troba dividida en dos per un mainell amb columna helicoïdal i un capitell amb adorns vegetals. Sobre les portes hi ha dos arcs conopials lobulats i al centre hi ha una escultura d’un àngel portant també l’escut de la duquessa de Gandia. Els monjos van eliminar l’escala en una reforma que van fer al segle XVIII.

El claustre superior va ser obert al públic el mes de maig del 2015.

A tot el claustre superior destaquen les seves escultures gòtiques policromades d’extraordinària singularitat i valor artístic. S’hi poden observar les voltes de creueria amb les claus i les mènsules decorades amb escultures d’àngels portant els instruments de la passió i mort de Crist. Aquestes són la corona d’espines i la creu i s’atribueixen al prestigiós escultor valencià Damià Forment.

Els àngels de les mènsules a més porten una cinta amb la inscripció d’un verset de la “Bíblia Vulgata” (primera traducció de la bíblia de l’hebreu al llatí realitzada per Sant Jeroni i autoritzada per l’església catòlica). Les mènsules van patir danys durant la guerra civil espanyola. Les finestres presenten arcs conopials.

Contigua a la sala capitular es troba l’almàssera. La construcció és originària del segle XIV, patint al llarg de la història diverses modificacions. Fou l’antiga infermeria. Es tenen notícies que aquesta dependència estava dividida en tres espais, la infermeria mateixa, l’oratori i el refectori. Al segle XVIII aquesta estada passa a ser almàssera canviant completament la seva imatge. L’espai que va ser refectori està dividit en dos trams per una arcada doble.

Actualment la major part d’aquest espai està ocupat per 32 grans gerres que s’utilitzaven per emmagatzemar oli. Del primitiu refectori únicament es conserva la coneguda grisalla al tremp de Fra Nicolás Borrás en què es representa un Sant Sopar.

Acabada al principi de la construcció del monestir i durant el segle XV utilitzada com a cuina, refectori i forn, quan hi havia pocs monjos.

Posteriorment el refectori es va traslladar a una altra sala, al segle XVI. El nombre de monjos havia augmentat considerablement, quedant aquesta estança com a cuina i forn, on s’elaborava el pa setmanalment.

Es tracta d’una sola nau quadrangular suportada per quatre arcs creuats, amb unes petites voltes aristades a les cantonades. Distingim la cuina pròpiament dita, amb una mostra de rajoles del segle XV i el forn morisc.

S’alimentaven molt frugalment de les verdures i fruites de la seva horta, ous de la seva granja, llet de cabres, ovelles i vaques del seu estable i ocasionalment es permetien menjar una mica de carn dels pollastres i gallines, excepte en quaresma.

Durant el menjar no estava permès parlar entre ells sinó que escoltaven el monjo lector, amb llibres piadosos diversos.

En aquesta quadra de mules podem apreciar les principals eines de cultiu que es van usar en aquests segles. Estada gòtica amb volta suportada per dos arcs torals apuntats. S’hi conserven l’abeurador, el pessebre i l’empedrat originals. Presidint la cavallerissa, sobre el pessebre, un plafó ceràmic del segle XVI, amb la representació de Sant Antoni Abat.

Fins al segle XVIII els monjos jerònims cultivaven preferentment l’olivera, la vinya, garrofers i ametllers, a més dels seus horts, però ja en aquest segle van començar a plantar la morera, que servia per alimentar els cucs de seda, aleshores indústria important en tot el Regne de València. Aquests cultius es van mantenir fins al 1835, data en què els monjos van abandonar el monestir, per la desamortització.

Quan D. Tomàs Trénor Keating va comprar el monestir el 1843, va plantar a més gran quantitat de vinyes, nogueres i altres, per recollir collites de panses, nous i altres fruits secs.

El seu fill, Federico Trénor Bucelli, va utilitzar les vinyes per elaborar vi que, juntament amb allò anteriorment dit, era exportat a Cuba, Filipines i Hispanoamèrica, aconseguint una gran explotació agrícola, augmentant el nombre de mules, cavalls, vaques i ovelles.

El seu nét, Federico Trénor Palavicino, va continuar en aquesta línia, tenint com a treballadors de les seves terres la majoria de veïns de Rótova i Alfauir.

A l’ala nord trobem les dependències agrícoles, entre elles la sitja i el cup. La primera, restaurada el 2008, és utilitzada avui dia com a sala de projecció i interpretació del monestir.

Aquestes dues estances són de construcció gòtica, amb volta suportada per sis arcs torals apuntats, llaurats amb maons i morter de calç.

El buit original d’accés a l’escala des de la planta baixa era d’estil gòtic valencià amb forma d’arc conopial, amb marques de la barana original.

El buit del finestral va ser realitzat amb un arc escarser rebaixat i correspon al baix gòtic. El buit estava tapiat per una reforma dels monjos del segle XVIII, però estava obert a l’època en què es construeix.

Hi ha una volta a la planta baixa de l’escala de traça barroca o neoclàssica del 1759. Apareix un floró central amb un àngel com els de les mènsules del claustre est, sent de la mateixa època. Va haver de pertànyer a una altra volta gòtica preexistent.

La porta i escala Arma Christi o “porta dels lleons” són obra de Pere Compte i els àngels són atribuïts a Damià Forment. Es van realitzar per encàrrec de María Enríquez de Luna, duquessa de Gandia, entre 1505 i 1510. Per això, apareix un àngel que sosté l’escut de la duquessa al centre de dos arcs conopials lobulats, recolzats en dos capitells i columna central amb fust estriat en espiral.

Els dos lleons que hi ha al costat de la porta també sostenen l’escut de la duquessa de Gandia. Es conserven tres esglaons de l’escala original, encastats a l’alçada d’arribada de l’escala al primer pis.

Trobem una barana-mirador sobre el buit de l’escala, amb gelosia flamígera de qualitat i datació equivalent a l’escala flamígera de l’antic refectori, actualment la capella de la Mare de Déu de la Salut. L’escala Arma Christi construïda al segle XVI era flamígera en origen, però després de patir desperfectes per causa d’algun terratrèmol, els monjos van realitzar una reconstrucció força senzilla amb fang cuit. S’hi accedeix a la dreta a les cel·les ia l’esquerra a una cambra que potser es va utilitzar per a l’assecatge d’aliments.

La destrucció d’aquesta escala del monestir va haver de produir-se a mitjan segle XVIII per augmentar la producció agrícola, ja que obstaculitzava l’ampliació dels dipòsits del monestir.

L’estada va ser construïda al segle XVII. A l’origen va ser una sala tancada i no existia la porta que comunica amb el refectori, només la que comunica amb el claustre. Es creu que va ser originàriament un despatx o una sala d’estudi, per trobar-se al costat de l’arxiu i la biblioteca que posseïa el monestir.

Al segle XIX és transformada en una sala d’armes per la família propietària i s’obre una altra porta per comunicar-la amb el refectori. El terra és l’original del segle XVII però l’enteixinat de fusta del sostre i el llum van ser afegits amb posterioritat, al segle XIX.

A la sala hi destaca un magnífic setial de fusta amb l’escut del rei Felip II. Va ser la família propietària del monument qui el va fer esculpir al segle XIX, en record de la visita del monarca de la dinastia dels Àustries que li va concedir el títol de “Real” al monestir. Al costat de la porta d’entrada al claustre es poden observar dues cadires que pertanyen al cor de l’església major. Són dues peces magistrals elaborades amb fusta que daten del segle XVIII. Al costat de la porta de sortida al refectori pengen dos estendards de l’ordre de Malta. A la sala també es poden observar diversos escuts que ornamenten l´estada: un escut del rei Felip II, un altre de la Corona d´Aragó, i al costat del setial, un escut dels Centelles, família nobiliària valenciana.

La biblioteca es troba a la primera planta a l’ala nord del monestir i disposa de diverses sales. Aquestes reben llum abundant a través de grans finestres molt baixes que arriben fins al paviment. La primera estaria destinada a la lectura. Aquesta sala és reformada per la família propietària al segle XIX, amb la volta i decoració actual, afegint-hi una falsa xemeneia com a adorn. La decoració de les parets és més recent. El sostre de les següents sales, contigües a la primera, és original del segle XVI o XVII, són estades originals de la primera època del monestir.

El següent saló seria destinat a guardar els llibres. Una altra sala la dedicarien a compondre la música i una altra podrien destinar-la a copiar les partitures per enviar-les a la resta de monestirs jerònims, ja que tota la música que es cantava a la resta de cenobis d’aquesta ordre es componia al monestir de Sant Jeroni de Cotalba.

La biblioteca el 1709 es trasllada a la torre major o de les campanes per ser protegida de la destrucció de les tropes de Felip V, a la guerra de Successió espanyola.

Amb la desamortització, el govern treu els llibres de la biblioteca i els destina a les biblioteques provincials, els museus, les acadèmies i altres establiments d’instrucció pública.