El pòrtic d’accés al recinte és de factura senzilla, es dividix en dos cossos. En l’inferior sobre la llinda, apareix un retaule ceràmic en que se’ns mostra l’advocació del monestir: Sant Jeroni escrivint la Vulgata.

En la part superior es desenrotlla un frontó triangular rematat amb boles en els ànguls, el centre del mateix es decora amb un escut de pedra que arreplega les armes del benefactor El senyor Alfonso d’Aragó, nét del Rei “Jaume II, el Just”.

En la seua insígnia nobiliària destaquen les barres d’Aragó pel seu iaio el rei Jaume II, i enclavat, lises i lambel, per la seua iaia Blanca d’Anjou, princesa de Nàpols, el lleó rampant símbol de l’orde Jerònima i un braç d’àguila amb una espasa pel marquesat de Villena.

Després de l’ingrés al recinte, en la seua part dreta es situa l’alqueria. Es tracta d’un poblat morisc preexistent, que molt provablement pertanyguera al llogaret de Cotalba sobre el qual es va dur a terme la fundació del monestir. Destaca la torre exenta, del segle XIV anterior al monestir i de caràcter defensiu, remodelada en el segle XVII, de planta quadrangular coberta a dos aigües, la qual guarda un fort paregut amb la que es conserva en Alfauir.

Cotalba, provablement signifique: Cota (tossal), Alba (blanc).

Este llogaret de Cotalba va ser donat als monjos jerònims en 1388, pel primer duc de Gandia, En Alfons d’Aragó, conegut com “Alfons el Vell”, que prèviament havia adquirit als moros per 550 sous i que constaven d’un total de 8 heretats i 5 quartons.

Immediatament a la donació s’inicia la construcció del monestir, amb llicència del cardenal de Valencia, En Jaume, germà del duc fundador.

És el centre d’atenció de l’edifici pel seu volum i altura, i sobreïx de la llínia de la fatxada principal. Va ser realitzada en el segles XIV i XV, adossada a l’església i junt a la plaça del monestir. Es tracta d’una construcció de planta rectangular.

La construcció és de maçoneria en el parament central de cada cara, amb un encadenat de selleria en els ànguls. La torre està dividida en quatre cossos per mig de motlures, sent l’últim cos rematat amb merlets, el que albergava les campanes. La coberta és de rajola massissa sobre arcs apuntats. Esta torre és característica de les fortificacions medievals.

En la primera planta es localitza un panell ceràmic dedicat a Sant Jeroni en el que apareixen tres dels emblemes que identifiquen al Sant: la cova, el lleó i el birret cardenalici. Junt amb estos apareixen altres símbols més relacionats amb l’orde: un llibre, un mapamundi i una esquadra. L’últim cos és el de campanes i presenta quatre vans apuntats, u per cada costat.

La torre és el lloc triat per a situar la làpida fundacional. La citada làpida està escrita amb lletres gòtiques i el text en valencià de la qual diu:

“Lo Molt Alt Senyor Don Alfonso, fill del Infant En Pere, Duch de Gandia, Marques de Villena, Comte de Ribagorça e Denia funda aquest monastir a honor de Deu e Sant Geroni, l’any MCCCLXXXVIII.”

La façana és la imatge més representativa del Monestir de Sant Jeroni de Cotalba. Sobreïxen dos torres, la torre major i la torre prioral, les dos situades en els ànguls.

A causa de les reformes dutes a terme en l’església i que van tindre com a conseqüència el recreixcut de l’edifici, es va modificar substancialment la imatge que oferia la façana . Així el protagonisme de la torre en la visió general del conjunt es va vore minvada.

La façana que recau a la plaça, està dividida en tres plantes més la cambra.

Destaquen les portades d’ingrés del cenobi i els vans llindars que no seguixen un orde llineal a excepció dels de la cambra; sobreïxen els balcons de reixeria de la primera planta, realitzats en el segle XVIII amb taulelleria en el paviment.

Un dels accessos dóna pas a l’església, situant-se davall el porxe, és d’arc apuntat amb arquivoltes que baixen en xicotetes columnetes.

La portada principal, que dóna pas directe a les dependències monàstiques, és d’arc apuntat de senzilla llaura i sobre ella es disposa en una mitjacanya l’escut del fundador.

La construcció de l’aqüeducte té el seu orige en els problemes d’abastiment que plantejava la font de Canelles, donada al monestir a finals del segle XIV, problemes que es van vore un segle després solucionats per la donació d’un particular de la font de Batlamala.

Per a salvar la distància de 5.800 metres que hi ha entre la font i el monestir, l’aigua es va canalitzar en eixos primers trams per mig de tubs ceràmics, per a desenrotllar-se l’aqüeducte en la part més pròxima al monestir salvant el desnivell topogràfic.

Així l’aqüeducte es dividix en dos altures, la inferior del segle XIV, amb arcades apuntades realitzades en rajola i la superior dels segles XV i XVI, amb la mateixa tipologia d’arcs però més xicotet amb el mateix tipus de fàbrica, mentres que en les proximitats al monestir la fàbrica és massissa, únicament interrompuda per la porta que dóna pas al jardí.

El costat de ponent va ser el triat per a realitzar un jardí romàntic per la família Trénor. Els jardins romàntics tenen un estil dels què realitzava el prestigiós arquitecte-paisatgiste francès Nicolás Forestier a principis del segle XX.

El jardí té accés des de la plaça passant per la bassa de reg, situada també en este costat.

En ell hi ha varietat d’arbres i plantes no autòctons, entre ells es troba l’estany que rep aigua a través d’una cascada adossada a l’aqüeducte, servint este últim com a tancament per al jardí.

Tant els jardins com les altres zones adjacents al monestir, configuren espais ambientals de gran interés paisatgístic.

El monasteri compta amb àmplies pinades que ho rodegen, situades en la part posterior dels jardins romàntics. Els pinars posseïxen senders i camins per a la pràctica del senderisme i bicicleta de muntanya (BTT).

Per este bell paratge del monasteri transcorren dos rutes de senderisme senyalitzades, són la Ruta dels Monasteris de València (GR-236) de gran recorregut i el PR-100 “Senders de Ròtova”, de xicotet recorregut.

Durant les pasqües és tradició, en els pobles de la comarca pròxims al monasteri, prendre en ells la “mona” en família o amb amics gaudint d’este paratge.