Per a comprendre la història del Monestir de Sant Jeroni de Cotalba, és necessari retrotraure’s fins a mitjan segle XIV, quan un grup d’eremites assentats en la plana de Xàbia, funden en 1374 un cenobi Jerònim, per a això van visitar al Papa Gregori XI, qui va autoritzar la creació d’aquest monestir.

Aquesta fundació va ser afavorida per Don Alfons d’Aragó, duc de Gandia i marqués de Dénia, net del rei Jaume II, qui passarà a la història amb el nom d’Alfons el Vell.

En 1387 aquest monestir és assaltat per pirates barbarescos i tots els monjos són segrestats. El duc Alfons paga un enorme rescat de 2100 doblons per la seua vida.

Davant el temor dels monjos per tornar al seu estatge, en 1388 Alfons el Vell compra el lloc eix de Cotalba als musulmans que allí vivien i fa donació d’aquest terreny a la comunitat jerònima de Xàbia perquè es traslladen a allí.

Serà Pere March, pare del poeta Ausiàs March, qui, com a majordom del duc, siga enviat, segons la crònica del Pare Castillo per a compondre l’obra, idear-la i disposar-la, si bé hui dia desconeixem si els plànols de l’edifici són realment de March o si tan sols va exercir com a procurador del duc en el transcurs de les obres.

Aquesta estreta relació dels March amb Cotalba queda manifesta amb l’edificació d’una capella a l’església i l’enterrament de diversos dels seus membres en aquesta.

A cavall entre la llegenda i la història es creu que en el monestir va predicar Sant Vicent Ferrer, qui va enaltir, en alguns dels seus sermons, la figura del sant Jerònim.

La vitalitat religiosa i espiritual d’aquesta comunitat, es reflecteix en la fundació, en 1390, d’un monestir a la Vall d’Hebron, a Barcelona, i en la fundació, en 1401, del monestir de Santa María de la Murta, prop d’Alzira.

En 1424 es produeix la donació definitiva d’Alfauir i Rafalet de Bonamira, senyorius que, juntament amb moltes altres donacions, havien sigut llegats per Alfons el Vell en el seu testament.

A aquests senyorius s’afegiran el d’Orriols, provinent de l’herència de Pere Orriols en 1475, i el de Tavernes Blanques, adquirit en 1515.

Durant el segle XVI, Sant Jerònim comptarà amb la protecció dels ducs de Gandia, els Borja, sent la duquessa María Enríquez la principal protectora del monestir.

A la fi d’aquest segle, en 1586, el rei Felip II realitza una visita de diversos dies acompanyat per l’hereu i per la seua benvolguda filla Isabel Clara Eugenia. Una nova visita real es produeix amb motiu de l’enllaç de Felip III amb la reina Margarita.

Aquestes visites són fidel reflex de la protecció que els monarques van brindar a l’orde jerònim des dels seus inicis, especialment la dinastia dels Àustries.

Anteriorment, també els reis d’Aragó van afavorir a l’ordre i a Sant Jerònim de Cotalba, perquè Martín l’Humà i Fernando el Catòlic, van realitzar nombroses donacions i exempcions d’impostos.

Al llarg del segle XVII, i molt especialment en el transcurs de la centúria següent, s’observa una relaxació de costums entre els membres de la comunitat; que desemboca en la reforma del govern del monestir en 1743.

Un fet singular succeeix en 1751, quan, afligits els monjos per una epidèmia, s’encomanen a la Verge de la Salut d’Onil, a la qual fan transportar fins al mateix monestir. Tan decisiva en la curació és la intercessió de la verge per als monjos, que li van construir una capella i aquesta advocació de María es va convertir en la patrona de Ròtova.

Aquesta crisi moral i espiritual és reflex de la crisi general que pateix el monestir en el segle XVIII. Malgrat les millores arquitectòniques, la situació econòmica no és tan pròspera com caldria esperar i es recorre a l’arrendament de censos i primícies.

La crisi dihuitesca afecta a tots els àmbits monàstics, des del decaïment econòmic fins a l’aparell ideològic que mantenia l’statu quo amb la societat.